Un dia pel ràcord de molts exiliats de la Guerra Civil Espanyola
Ja feia temps que teníem aquesta sortida pendent. Com ja anireu veient ens agrada molt la història i conèixer els llocs on va passar.
A casa nostra com a moltes d’altres, tenim família exiliada a França, i moltes vegades ha sortit com a tema de conversa.
I ja fa un temps vam torbar el llibre «La maternitat d’Elna» d’Assumpta Montellà. Un recull de testimonis que es van exiliar i que van tenir la sort de ser acollides a la maternitat que va crear Eidenbenz. Un molt bon llibre, recomanable!
En llegir el llibre vam descobrir la història de la maternitat d’Elna. Un palauet abandonat que la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz va reconstruir com a maternitat, perquè les dones sobretot dels camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes, poguessin tenir una oportunitat juntament amb els seus fills.
Quan faltava poc per acabar la Guerra Civil, es va produir la diàspora més gran de la història d’Espanya, amb mig milió de refugiats que volien passar a França. Davant de la pressió de l’opinió pública internacional, el cap del govern, Edouard Daladier, va autoritzar el 5 de febrer l’entrada al territori francès dels refugiats. Quan les autoritats franceses van comprovar la magnitud de l’èxode, la catàstrofe humanitària ja era inevitable; poques setmanes abans del final de la guerra, «l’informe Valière», estimava, el 9 de març del 1939, la presència d’uns 440.000 refugiats a França.
El govern francès, impotent davant de la situació, va decidir conduir els exiliats de la zona cap a les platges d’Argelers, a 35 km de la frontera. Van ser situats a la mateixa platja, i la zona es va envoltar amb filferro punxant. Els custodiaven tropes colonials, marroquins i senegalesos, i alguns gendarmes. La situació es va tornar caòtica: no hi havia campaments de barraques, lavabos, cuina, infermeria, i ni tan sols electricitat, i es van començar a multiplicar els casos de disenteria. Els malalts i ferits van col·lapsar els hospitals de la regió, i es van establir en dos camps propers a Sant Cebrià de Rosselló i al Barcarès.
Les condicions d’aquests camps van fer que les possibilitats de supervivència d’un nadó fossin pràcticament nul·les, i, de fet, el part ja comportava un gran perill per a les mares.
Elisabeth Eidenbenz era una mestra suïssa que va arribar a Madrid amb 24 anys, com a voluntària de l’Associació d’Ajuda als Nens de la Guerra per ajudar mares i nens durant la Guerra Civil espanyola, formant part d’un enviament d’ajuda humana i material. Quan va caure la república, es va desplaçar amb els refugiats cap al Rosselló, on la majoria van ser internats. Allà es va dedicar a buscar i recollir les embarassades dels camps d’internament francesos. Va gestionar amb les autoritats franceses els permisos necessaris i va negociar els protocols d’actuació del personal de la maternitat als camps. El seu camp d’actuació va ser els camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes.
Després de buscar un emplaçament idoni, Eidenbenz va aconseguir ubicar la maternitat en un palauet de tres pisos semiabandonat als afores d’Elna, a la carretera de Montescot. Restaurar-lo va costar 30.000 francs suïssos, que va aportar l’associació.
El primer nen va néixer el 7 de desembre del 1939.
Des de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, la maternitat va començar a recollir també mares jueves que escapaven de la persecució nazi, i hi van néixer uns 200 nens jueus. Els alemanys van ocupar el sud de França el novembre del 1942 i els van començar a buscar per tancar-los als camps d’extermini. Aquest afany per amagar i salvar jueus va fer que la Gestapo fes visites i inspeccions freqüents a la maternitat, davant de l’oposició de la directora, i per això, l’exèrcit alemany va tancar la maternitat la Pasqua del 1944.
L’edifici va estar abandonat fins que als anys 90 el va adquirir un artesà. Allà va conèixer casualment el 2001 Guy Eckstein, d’ascendència jueva, que era un dels nens que havia nascut a la maternitat, i li va explicar la història de l’edifici. Junts van decidir buscar l’antiga infermera, i el 2002, la història perduda en l’oblit va sortir a la llum quan l’ajuntament va decidir fer un homenatge institucional a Elisabeth Eidenbenz.
Elisabeth Eidenbenz ha estat guardonada amb la Medalla dels Justos entre les Nacions (2002), atorgada per l’estat d’Israel, la Creu de l’Ordre de la Solidaritat Social (2006), entregada per la reina Sofia d’Espanya, el premi Creu de Sant Jordi (2006), de la Generalitat de Catalunya, i la Legió d’Honor (2007), del govern de França.
La Maternitat es pot visitar cada dia, excepte el dilluns, de 10 a 12.30 h i de 14 a 17 h i fins a les 18.30 h als mesos d’estiu.
El preu és de 4 € (2 € entrada reduïda per a estudiants i aturats).I gratuïta per als menors de 8 anys.
Sortint de la maternitat, ens dirigim a la platja d’Argelès. On es situava el camp de concentració pels refugiats catalans i espanyols, de la Guerra Civil.
Era una superfície sorrenca voltada de filat espinós on foren construïts uns escassos barracons. S’hi van arribar a amuntegar fins a 100.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d’infraestructures del camp. De fet els refugiats reberen el tracte[1] de presoners de guerra.
El camp es tancà a finals del 1939, però es va tornar a obrir arran de l’ocupació alemanya de França, moment en què es convertí en camp de concentració per a jueus, gitanos i altres ètnies considerades indesitjables pel règim nazi. Fou tancat definitivament arran del final de la II Guerra Mundial.
El 1999, en ocasió del 60è aniversari de la Retirada, Argelès va homenatjar aquest trist capítol de la història. Es va inaugurar un monòlit allà on hi havia el camp, i es va batejar una avinguda amb el nom d’Avinguda de la Retirada del 1939. En aquesta avinguda hi ha, precisament, l’anomenat Cementiri dels Espanyols, on van ser enterrats els morts en el camp d’Argelès.
És hora de dinar i la gana comença a aparèixer, així que marxem de la platja i anem a Le Parc des Pins, podem el menjar de casa i en aquest parc hi ha taules per poder menjar. A més hi ha ombra, si està molt bé.
Amb la panxa ben plena, tornem al cotxe i agafem direcció a Colliure. Un dels pobles de la Costa Vermella.
És un antic poble de pescadors i vinyataires, conegut per les seves anxoves. Cotlliure ha estat també motiu d’inspiració per a pintors com Matisse, Derain, Chagall, Gris, Braque, Picasso, Dufy i Dalí, entre d’altres, que han retratat el seu castell, els seus carrerons o el pintoresc campanar de la seva església arran de mar.
Deixem el cotxe al pàrquing i ens endinsem pels carrers del poble. És molt maco, hi ha molt color i molts racons curiosos.
En arribar a la Place du 8 Mai 1945, veiem un petit tren, Le Petit Train Touristiqueque.
Et porta a descobrir els voltants de Colliure, tot passant pels camins de les vinyes. El conductor que ens va tocar era poc fi conduint, i vam riure una bona estona. A més al tren hi ha audioguia amb auriculars, i et va explicant per tots els llocs on passa, les curiositats i la història. La veritat és que està molt bé.
Fins al Fort Saint Elme, on s’atura uns minuts per poder veure la panoràmica de Colliure. Una vista increïble!
El Fort de Saint Elme, formava part d’una xarxa de dispositius de vigilància de la mar que es poden trobar a tota la costa dels Països Catalans i fins i tot a tota la conca mediterrània, per la de defensa de la Costa Vermella, especialment de la vila i port de Cotlliure.
Tornant al tren el baixa a Port-Vendres pels molls i torna cap a Colliure per la Corniche.
Port-Vendres és una vila turística situada a la Costa Vermella. Té el port d’aigües profundes més important de la zona. En altres temps va ser el principal punt d’embarcament cap a Algèria.
L’horari del tren des de Colliure, durant els mesos de juliol i agost de 10 h a 19 h. La visita dura aproximadament 45 min.
L’audioguia és amb 8 idiomes (Català, castellà, francès, angles, alemany, holandès, Itàlia i rus).
El preu és de: 8 € els adults, 5 € els menors d’11 anys. Els menors de 4 anys, el bitllet és gratuïta.
Baixem del tren i anem tot passejant passem per davant l’església de la Mare de Déu dels Àngels Cotlliure fins a la capella de Sant Vicenç, situada arran de mar.
Des d’aquesta capella hi ha el camí per arribar fins al far, des d’on hi ha una vista increïble de Colliure.
Ha sigut un dia genial, però és hora de tornar cap a casa que encara ens queden uns quants quilòmetres.
Jusqu’à la prochaine!
Fotos: Laura Castilla
nar-hi nant 